GENERALITATS
Històricament els uniformes han servit per distingir un grup determinat de persones de la resta de la població
. Els exemples els trobem arreu: alumnes d’escoles, boy scouts, monjos, repartidors de butà, personal de seguretat,... tots ells vesteixen robes que els identifiquen com a membres d’un grup, companyia, professió, etc...
Altres col·lectius demostren la seva pertinença a una mateixa comunitat d’interessos de manera més discreta, amb emblemes, símbols o “pins”; però amb la mateixa idea d’imatge diferencial i molt sovint motiu d’orgull en lluir-ho.
Amb els exèrcits d’ahir i d’avui, passa el mateix; l’uniforme militar és el seu distintiu específic. La paraula uniforme ve de “una” i “forma” que ja per sí sola és prou significativa: qui el vesteix, porta una roba d’un determinat teixit, amb un particular disseny, color, i insígnies, que l’assenyala com a membre d’un col·lectiu que pertany a les forces armades d’un Estat.
L’uniforme porta implícites les idees d’ordre i disciplina que es manifesten a través de la jerarquització evidenciada pels símbols i emblemes dels diferents rangs. Genera també respecte envers qui el porta i és motiu de satisfacció en ser portat. Entre els qui el vesteixen ajuda a crear un “esprit de corps” que facilita la seva identificació amb l’ideari existent i el fa sentir com a cosa de tots.
PERSPECTIVA HISTÒRICA
Els primers guerrers, des dels sumeris al segle tercer aC, es dotaren sobre tot de peces de protecció com escuts, cascs, i de peces de vestir com faldilles amb serrells i capes amb una certa pretensió d’exèrcit organitzat. Però fou Roma la mare dels exèrcits moderns, formant cossos d’exèrcits professionals vestint robes que els identificaven clarament com a membres d’aquelles tropes.
A l’Edat Mitjana però, el tipus de combat portà poca diferenciació en la vestimenta (armadura) dels grups armats. Per aquest motiu i amb la intenció de no confondre’s amb l’enemic, els combatents portaven cosits o adossats emblemes o símbols que els identificaven. Pensem per exemple amb els creuats, o amb els soldats suissos que es distingien amb una creu blanca.
A partir dels segles XVI i XVII, la evolució de l’armament implicà la desaparició de les armadures, però al mateix temps aparegueren els uniformes com a element principal d’identificació en els camps de batalla. L’uniforme de cada exèrcit es distingia primer sobretot pel color i després per la forma. En les guerres de l’època, el color gris era el de les tropes franceses i el vermell de les angleses.Els uniformes evolucionaren encara més amb les guerres napoleòniques cercant fins i tot l’elegància i el “glamour” com queda reflectida en la indumentària dels Hússars.
Ja al segle XX, el més important no és diferensiar-se de l'enemic, si no precisament fer-se invisible en determinades circumstàncies i al mateix temps augmentar el grau de protecció contra tot tipus d’amenaces incloses les químiques i biològiques.
L’UNIFORME I EL DRET INTERNACIONAL
Un dels principis bàsics del dret humanitari internacional considera que hi ha d’haver una clara distinció entre els combatents i els civils amb la finalitat de no perjudicar aquests últims; això s’aconsegueix amb l’us de l’uniforme militar. Aquest principi fou explicitat per primer cop en l’article 48 del Protocol Addicional de les Convencions de Ginebra de 1949.
El personal sanitari i religiós, tot i poder anar uniformat, no te la consideració de combatent. Pel que fa referència a l’estatus dels presoners de guerra, l’article primer de les Regulacions de la Haia de 1907 diu:
“Les lleis, obligacions i drets de guerra s’aplicaran no només als cossos armats (exèrcits regulars) si no també a les milícies i cossos de voluntaris que compleixin les següents condicions:
1. Ser manats per una persona responsable dels seus subordinats
2. Portar un emblema distintiu visible de lluny
3. Dur armes de forma evident
4. Comportar-se segons les lleis i costums de la guerra
Tenint en compte que els soldats no sempre podrien vestir uniforme, però havien de tenir altres mitjans d’identificació, sobre tot durant el combat, el requeriment de vestir uniforme fou substituït pel punt segon.
Històricament els uniformes han servit per distingir un grup determinat de persones de la resta de la població
. Els exemples els trobem arreu: alumnes d’escoles, boy scouts, monjos, repartidors de butà, personal de seguretat,... tots ells vesteixen robes que els identifiquen com a membres d’un grup, companyia, professió, etc...Altres col·lectius demostren la seva pertinença a una mateixa comunitat d’interessos de manera més discreta, amb emblemes, símbols o “pins”; però amb la mateixa idea d’imatge diferencial i molt sovint motiu d’orgull en lluir-ho.
Amb els exèrcits d’ahir i d’avui, passa el mateix; l’uniforme militar és el seu distintiu específic. La paraula uniforme ve de “una” i “forma” que ja per sí sola és prou significativa: qui el vesteix, porta una roba d’un determinat teixit, amb un particular disseny, color, i insígnies, que l’assenyala com a membre d’un col·lectiu que pertany a les forces armades d’un Estat.
L’uniforme porta implícites les idees d’ordre i disciplina que es manifesten a través de la jerarquització evidenciada pels símbols i emblemes dels diferents rangs. Genera també respecte envers qui el porta i és motiu de satisfacció en ser portat. Entre els qui el vesteixen ajuda a crear un “esprit de corps” que facilita la seva identificació amb l’ideari existent i el fa sentir com a cosa de tots.
PERSPECTIVA HISTÒRICA
Els primers guerrers, des dels sumeris al segle tercer aC, es dotaren sobre tot de peces de protecció com escuts, cascs, i de peces de vestir com faldilles amb serrells i capes amb una certa pretensió d’exèrcit organitzat. Però fou Roma la mare dels exèrcits moderns, formant cossos d’exèrcits professionals vestint robes que els identificaven clarament com a membres d’aquelles tropes.
A l’Edat Mitjana però, el tipus de combat portà poca diferenciació en la vestimenta (armadura) dels grups armats. Per aquest motiu i amb la intenció de no confondre’s amb l’enemic, els combatents portaven cosits o adossats emblemes o símbols que els identificaven. Pensem per exemple amb els creuats, o amb els soldats suissos que es distingien amb una creu blanca.
A partir dels segles XVI i XVII, la evolució de l’armament implicà la desaparició de les armadures, però al mateix temps aparegueren els uniformes com a element principal d’identificació en els camps de batalla. L’uniforme de cada exèrcit es distingia primer sobretot pel color i després per la forma. En les guerres de l’època, el color gris era el de les tropes franceses i el vermell de les angleses.Els uniformes evolucionaren encara més amb les guerres napoleòniques cercant fins i tot l’elegància i el “glamour” com queda reflectida en la indumentària dels Hússars.
Ja al segle XX, el més important no és diferensiar-se de l'enemic, si no precisament fer-se invisible en determinades circumstàncies i al mateix temps augmentar el grau de protecció contra tot tipus d’amenaces incloses les químiques i biològiques.
L’UNIFORME I EL DRET INTERNACIONAL
Un dels principis bàsics del dret humanitari internacional considera que hi ha d’haver una clara distinció entre els combatents i els civils amb la finalitat de no perjudicar aquests últims; això s’aconsegueix amb l’us de l’uniforme militar. Aquest principi fou explicitat per primer cop en l’article 48 del Protocol Addicional de les Convencions de Ginebra de 1949.
El personal sanitari i religiós, tot i poder anar uniformat, no te la consideració de combatent. Pel que fa referència a l’estatus dels presoners de guerra, l’article primer de les Regulacions de la Haia de 1907 diu:
“Les lleis, obligacions i drets de guerra s’aplicaran no només als cossos armats (exèrcits regulars) si no també a les milícies i cossos de voluntaris que compleixin les següents condicions:
1. Ser manats per una persona responsable dels seus subordinats
2. Portar un emblema distintiu visible de lluny
3. Dur armes de forma evident
4. Comportar-se segons les lleis i costums de la guerra
Tenint en compte que els soldats no sempre podrien vestir uniforme, però havien de tenir altres mitjans d’identificació, sobre tot durant el combat, el requeriment de vestir uniforme fou substituït pel punt segon.
*Resum de l'article de PFANNER, Toni. "Military uniforms and the law of war", IRRC (International Review of the Red Cross), March 2004, Vol. 86, Nº 853
Ei,
ResponEliminaEn la referencia podríais poner el link de la revista ya que se puede acceder al pdf, así que igual alguno de vuestros seguidores/lectores tiene interés en descargárselo.
Ethel
Perdoneu, m'he perdut...això, això és Amèrica?
ResponEliminaMuy bien, los links que habéis incluido ilustran bien lo que decis. El último en S.XX es el menos acertado, ya que estaría mejor en la pablabra invisible. Si enlazáis s.XX el lector se espera algo que tenga que ver con ese siglo no una imagen de un soldado. De todas formas no hace falta que cambieis todo lo que os comento. Poner el enlace del artículo. Y permitir comentarios anónimos.
ResponEliminaethel
MMMMm.. ara he recordat perquè m'agradava història! Està interessant =).
ResponEliminaM'agradat molt.
ResponEliminaCrec que és un treball molt ben realitzat, és un tema interessant per a tractar, la roba de la guerra civil té diverses variants regionals, teniu feina per davant però m’agrada! Seguiré entrant per llegir les vostres publicacions i avenços al tema!
ResponElimina