LA GUERRA I L’EXÈRCIT

LA GUERRA I L’EXÈRCIT

L’arribada de 1936 va portar un aire radical a la República que es venia gestant des de la revolució d’Astúries, dos anys abans. L’ajustada victòria del Front Popular en les eleccions de Febrer havia enrarit l’ambient i dividit el país en dos bàndols. La sensació era que s’arribaria a un punt de confrontació que no seria molt llunyà. Diferents assassinats entre els dos bàndols es van anant succeint.Simultàniament, part de les forces militars, nervioses per la situació política, estaven planejant algun pronunciamiento. Serà en aquest context prebèl·lic que els comandaments aniran sumant adhesions a les seves intencions. Al produir-se la revolta dels militars feixistes, el 18 de juliol de 1936, l’exèrcit es dividirà; la part rebel s’anomenarà “exèrcit nacional” i la legalista “exèrcit republicà”.

ELS EXÈRCITS I ELS UNIFORMES

En el moment del trencament els uniformes eren lògicament idèntics en els dos bàndols. Estava vigent el Reglament d’Uniformitat del 27 de juny de 1931, aprovat poc després de l’adveniment de la República. L’uniforme usual de l’exèrcit de terra era: guerrera de coll tancat, gorra amb borla anomenada “isabelina” i pantalons-polaina. En el servei d’armes, era obligatori l’ús del casc d’acer d’acord amb el model conegut com de “ la fàbrica de Trubia”.

Un cop iniciada la guerra, la vestimenta militar de cada bàndol seguí camins diferents. L’exèrcit nacional, més militarista i disciplinat, mostrà una imatge força reeixida en la seva vestimenta. Pel contrari, l’exèrcit republicà, més popular i divers, exhibí en molts casos vestimentes barreja de civil i militar com per exemple fou el “mono”. Una peça que resultà molt pràctica i utilitzada per ambdós exèrcits fou el capot-manta, reglamentari a l’Exèrcit Espanyol des del 1926; protegia tant del fred com de la pluja ja que disposava de caperutxa.

Els diferents ajuts internacionals també es notaren en l’aspecte dels combatents. Destacarem la jaqueta de cuir negre o marró d’influència soviètica en la part republicana i la sahariana de roba lleugera d’influència italiana en la part nacional. Molt populars a tots dos bàndols foren les canadenques i caçadores d’influència nordamericana.

MILÍCIES

Davant la dissolució de l’Estat Republicà sorgeixen arreu iniciatives per posar en peu poders regionals que organitzin tot per a la defensa, el manteniment de la producció i l’abastiment. A Catalunya, el cop d’Estat i la immediata revolució acceleraren el procés de fusió d’Unió Socialista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista Proletari i el Partit Comunista de Catalunya en una nova formació que prengué el nom de Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) que ràpidament s’adherí a la Internacional Comunista.

Al mateix temps, la CNT a petició de Lluís Companys, crea el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya que va quedar format per tres membres d’Esquerra, un d’Acció Catalana, un d’Unió de Rabassaires, del PSUC, del POUM, dos de la FAI, tres de la CNT i tres més de la UGT.

Azaña parla amb Companys qui li anuncia que la rebel·lió ha estat sufocada a Barcelona. A Madrid la situació va ser similar: Martínez Barrio va haver de renunciar davant la multitud que demanava armes. El President del Govern convoca els dirigents dels partits i els sindicats amb l’objectiu de resoldre la crisi. D’aquesta reunió sortirà envestit José Giral (Izquierda Republicana) com a nou President del Govern. Largo Caballero (PSOE), tot i refusar la participació socialista en el nou govern, acudeix a la reunió amb la condició de que es produeixi el repartiment d’armes als sindicats.

POUM

Els milicians del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) vestien una granota de color blau, típica dels obrers de les fàbriques de principis de segle XX, però amb un distintiu en forma d’estrella acompanyada de les sigles del partit, pintades de color roig, i per calçat, duien unes espardenyes d’espart.

CNT

Els milicians dela Confederació Nacional del Treball (CNT), també anaven uniformats amb una granota blava de treball, però amb cap sigla ni tret distintiu bordat a la roba, tot i així, el que els diferenciava de la resta de milicians, era que, gairebé sempre, duien un mocador i una gorra amb els colors roig i negre de la CNT; així com unes espardenyes d’espart.

Aquests dos grups revolucionaris, al no ser contingents regulars, es vestien de la manera que podien; tot i que duien sempre els distintius i elements més característics de cada formació per tal de ser identificats.

CARLISTES

Els Carlistes Tradicionalistes, o Requetés, estan considerats la força paramilitar més ben organitzada i potent de l’Espanya del 1936, van comptar amb uns 35.000 milicians organitzats en terços. Comptaven amb un ampli reforçament popular com, també, d’una cohesió donada per l’intens sentiment religiós dels seus integrants. Tots els Requetés vestien una boina vermella i duien la creu de Borgoña com a emblema. Els més característics foren els Requetés de Navarra que vestien una caçadora, pantalons i venes, comuns en la infanteria. Però era la boina vermella, la manta a quadres i el calçat d’albarques navarreses, el que li donava els trets distintius.

FALANGE ESPANYOLA

Falange Espanyola (F.E.) fou una organització política d’extrema dreta d’ideologia feixista. Durant la guerra la Falange Espanyola va participar activament en la repressió exercida pels militars insurrectes. Nombroses unitats quedaren a la reraguarda encarregades d’aquesta labor i, tot i que en gran mesura actuaren com a braç executor de la força militar, també van exercit accions de forma autònoma. En el front, formaren la primera línea de Falange, al voltant de 10.000 militants de F.E. que lluitaren enquadrats a les seves pròpies unitats sota les ordres comandament militar. S’agruparen en legions formades per tres banderes de 900 homes cadascuna. Els falangistes s’anaren incrementant en número durant el conflicte fins a arribar a 200.000, fruit dels adveniments de la guerra. El militant de Falange vestia una camisa blava, tot i que no sempre duien la gorra blava o negra amb vius blancs i vermells. Damunt la butxaca esquerra de la camisa sempre estava situat l’emblema del jou i les fletxes brodats en roig, símbol de la F.E. Els pantalons i l’equip eren els reglamentaris de la infanteria. La camisa blava, però, resultava massa visible en el front pel que va ser substituïda per una de color caqui, tot i que portava les ombreres i el coll del blau característic.

Bibliografia:

• BUENO CARRERA, José Mª. Uniformes militares en la Guerra Civil Española. Ed. Almena ,1997, Madrid.
• DE SALAS, Alfonso. La guerra civil española mes a mes. Unidad Editorial SA. 2005, Madrid.
  
• NIN, Andreu, La revolución española. Ed. Fontamara, 1978, Barcelona.
• PAYNE, Stanley. La guerra civil. Ed. Temas de hoy SA. 1996, Madrid.