EXÈRCIT POPULAR REPUBLICÀ
L’octubre de 1936 el govern republicà es proposa reorganitzar les forces armades sobre les faccions de l’exèrcit regular que havia seguit fidel a la República. L’objectiu era integrar les milícies en un nou exèrcit més eficient i disciplinat per tal de conduir una resposta conjunta i enèrgica contra les tropes insurrectes. El 4 d’octubre s’adopta la salutació del puny tancat i l’estrella roja de cinc puntes. Es crea el Comissariat de Guerra on els comissaris polítics tenien la funció de donar moral als soldats de totes les unitats i assegurar la seva cooperació amb els oficials republicans, en els que molts obrers armats no confiaven. Els comissaris polítics anaven uniformats amb una jaqueta marró d’influència soviètica, pantalons caqui ficats per dins les botes de canya alta i mitjons de llana. Duien una gorra amb una estrella roja rodejada d’un cercle on a sota hi havia unes barres horitzontals que indicaven la seva graduació militar. Solien portar un mocador roig lligat al coll.

A finals d’octubre es comença a mobilitzar tota la població masculina de 20 a 45 anys per a integrar-la al nou Exèrcit Popular. L’arribada de tancs i avions soviètics finançats amb l’anomenat «or de la República» va servir per a abastir el creixent exèrcit republicà. Era comú, però, trobar en les brigades joves de 16 anys pertinents a les Joventuts Socialistes Unificades.

En fronts com el d’Aragó el milicians es resistiren a la militarització del moviment que implicava la uniformització de l’Exèrcit Popular, ja que es veia com una estratègia de Stalin per ofegar la revolució social que havia començat amb la guerra. A partir dels fets de maig de l’any 1937 amb la il•legalització del POUM i el reteniment de les armes soviètiques que només anaven a parar a l’Exèrcit Popular Republicà, era qüestió de temps que les milícies obreres restants s’acabessin integrant a les noves forces regulars. Les tropes republicanes de l’Exèrcit Popular anaven uniformades similar a les del bàndol nacional però es diferenciaven pel fet de dur brodada l’estrella roja de cinc puntes a més de les barres daurades per distingir la graduació.

EXÈRCIT NACIONAL
Quan els militars insurrectes es van sublevar el 18 de juliol, el seu exèrcit es trobava dividit en tres zones diferents i aïllades. Per una banda, al Marroc, on hi havia el gruix de l’exèrcit, per l’altra, al nord tenien Galícia, Navarra, Castella la Vella, La Rioja, i part d’Aragó comandats pel general Mola, i finalment, al sud de la península, el general Queipo de Llano controlava les províncies de Sevilla, Córdova, Granada i Cadis. Amb la presa de l’Alcàsser de Toledo, a finals de setembre de 1936, es va reorganitzar les esquadres de l’exèrcit nacional.

La fins aleshores anomenada, Junta de Defensa Nacional, dominada per militars de carrera, va ser substituïda per la Junta Tècnica, en la què al seu capdavant, s’hi trobaria el general Francisco Franco. L’exèrcit nacional no canvia d’uniforme respecte al republicà, només adopta la bandera substituint la tricolor republicana per la bicolor roja i gualda amb l’escut dels Reis Catòlics. Al setembre de 1936 es creen acadèmies d’oficials de graduació mitja per tal de pal•liar la falta d’aquests a les files nacionals. Vestien una gorra isabelina, camisa caqui i pantalons bombats ficats per dintre les botes de canya alta. Duien un emblema al pit per marcar la seva graduació i la divisió a la què pertanyia.

Franco va dividir la zona controlada pels insurrectes en dos comandament generals, on s’hi assignarien un exèrcit regular en cada una. Al sud, el general Queipo de Llano, dirigiria un exèrcit de 60.000 homes, per altra banda, al nord, el general Mola, comandaria un exèrcit format per 100.000 homes, en la qual també s’hi inclourien les milícies Falangistes i Tradicionalistes de Navarra.

Al veure que Madrid no queia, el general Franco va decidir formar el Ejercito del Centro, comandat pel general Saliquet Zumeta. Per altra banda, un cop conquerides les províncies d’Astúries, Cantabria i part del País Basc, l’octubre de 1937, l’exèrcit del nord es va suprimir. A finals de 1938, els contingents de l’exèrcit nacional eren de 500.000 homes, cada cop que s’ampliava la zona conquerida als republicans, l’exèrcit es feia més nombrós degut a la crida de lleves.

LA GUERRA I L’EXÈRCIT

LA GUERRA I L’EXÈRCIT

L’arribada de 1936 va portar un aire radical a la República que es venia gestant des de la revolució d’Astúries, dos anys abans. L’ajustada victòria del Front Popular en les eleccions de Febrer havia enrarit l’ambient i dividit el país en dos bàndols. La sensació era que s’arribaria a un punt de confrontació que no seria molt llunyà. Diferents assassinats entre els dos bàndols es van anant succeint.Simultàniament, part de les forces militars, nervioses per la situació política, estaven planejant algun pronunciamiento. Serà en aquest context prebèl·lic que els comandaments aniran sumant adhesions a les seves intencions. Al produir-se la revolta dels militars feixistes, el 18 de juliol de 1936, l’exèrcit es dividirà; la part rebel s’anomenarà “exèrcit nacional” i la legalista “exèrcit republicà”.

ELS EXÈRCITS I ELS UNIFORMES

En el moment del trencament els uniformes eren lògicament idèntics en els dos bàndols. Estava vigent el Reglament d’Uniformitat del 27 de juny de 1931, aprovat poc després de l’adveniment de la República. L’uniforme usual de l’exèrcit de terra era: guerrera de coll tancat, gorra amb borla anomenada “isabelina” i pantalons-polaina. En el servei d’armes, era obligatori l’ús del casc d’acer d’acord amb el model conegut com de “ la fàbrica de Trubia”.

Un cop iniciada la guerra, la vestimenta militar de cada bàndol seguí camins diferents. L’exèrcit nacional, més militarista i disciplinat, mostrà una imatge força reeixida en la seva vestimenta. Pel contrari, l’exèrcit republicà, més popular i divers, exhibí en molts casos vestimentes barreja de civil i militar com per exemple fou el “mono”. Una peça que resultà molt pràctica i utilitzada per ambdós exèrcits fou el capot-manta, reglamentari a l’Exèrcit Espanyol des del 1926; protegia tant del fred com de la pluja ja que disposava de caperutxa.

Els diferents ajuts internacionals també es notaren en l’aspecte dels combatents. Destacarem la jaqueta de cuir negre o marró d’influència soviètica en la part republicana i la sahariana de roba lleugera d’influència italiana en la part nacional. Molt populars a tots dos bàndols foren les canadenques i caçadores d’influència nordamericana.

MILÍCIES

Davant la dissolució de l’Estat Republicà sorgeixen arreu iniciatives per posar en peu poders regionals que organitzin tot per a la defensa, el manteniment de la producció i l’abastiment. A Catalunya, el cop d’Estat i la immediata revolució acceleraren el procés de fusió d’Unió Socialista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista Proletari i el Partit Comunista de Catalunya en una nova formació que prengué el nom de Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) que ràpidament s’adherí a la Internacional Comunista.

Al mateix temps, la CNT a petició de Lluís Companys, crea el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya que va quedar format per tres membres d’Esquerra, un d’Acció Catalana, un d’Unió de Rabassaires, del PSUC, del POUM, dos de la FAI, tres de la CNT i tres més de la UGT.

Azaña parla amb Companys qui li anuncia que la rebel·lió ha estat sufocada a Barcelona. A Madrid la situació va ser similar: Martínez Barrio va haver de renunciar davant la multitud que demanava armes. El President del Govern convoca els dirigents dels partits i els sindicats amb l’objectiu de resoldre la crisi. D’aquesta reunió sortirà envestit José Giral (Izquierda Republicana) com a nou President del Govern. Largo Caballero (PSOE), tot i refusar la participació socialista en el nou govern, acudeix a la reunió amb la condició de que es produeixi el repartiment d’armes als sindicats.

POUM

Els milicians del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) vestien una granota de color blau, típica dels obrers de les fàbriques de principis de segle XX, però amb un distintiu en forma d’estrella acompanyada de les sigles del partit, pintades de color roig, i per calçat, duien unes espardenyes d’espart.

CNT

Els milicians dela Confederació Nacional del Treball (CNT), també anaven uniformats amb una granota blava de treball, però amb cap sigla ni tret distintiu bordat a la roba, tot i així, el que els diferenciava de la resta de milicians, era que, gairebé sempre, duien un mocador i una gorra amb els colors roig i negre de la CNT; així com unes espardenyes d’espart.

Aquests dos grups revolucionaris, al no ser contingents regulars, es vestien de la manera que podien; tot i que duien sempre els distintius i elements més característics de cada formació per tal de ser identificats.

CARLISTES

Els Carlistes Tradicionalistes, o Requetés, estan considerats la força paramilitar més ben organitzada i potent de l’Espanya del 1936, van comptar amb uns 35.000 milicians organitzats en terços. Comptaven amb un ampli reforçament popular com, també, d’una cohesió donada per l’intens sentiment religiós dels seus integrants. Tots els Requetés vestien una boina vermella i duien la creu de Borgoña com a emblema. Els més característics foren els Requetés de Navarra que vestien una caçadora, pantalons i venes, comuns en la infanteria. Però era la boina vermella, la manta a quadres i el calçat d’albarques navarreses, el que li donava els trets distintius.

FALANGE ESPANYOLA

Falange Espanyola (F.E.) fou una organització política d’extrema dreta d’ideologia feixista. Durant la guerra la Falange Espanyola va participar activament en la repressió exercida pels militars insurrectes. Nombroses unitats quedaren a la reraguarda encarregades d’aquesta labor i, tot i que en gran mesura actuaren com a braç executor de la força militar, també van exercit accions de forma autònoma. En el front, formaren la primera línea de Falange, al voltant de 10.000 militants de F.E. que lluitaren enquadrats a les seves pròpies unitats sota les ordres comandament militar. S’agruparen en legions formades per tres banderes de 900 homes cadascuna. Els falangistes s’anaren incrementant en número durant el conflicte fins a arribar a 200.000, fruit dels adveniments de la guerra. El militant de Falange vestia una camisa blava, tot i que no sempre duien la gorra blava o negra amb vius blancs i vermells. Damunt la butxaca esquerra de la camisa sempre estava situat l’emblema del jou i les fletxes brodats en roig, símbol de la F.E. Els pantalons i l’equip eren els reglamentaris de la infanteria. La camisa blava, però, resultava massa visible en el front pel que va ser substituïda per una de color caqui, tot i que portava les ombreres i el coll del blau característic.

Bibliografia:

• BUENO CARRERA, José Mª. Uniformes militares en la Guerra Civil Española. Ed. Almena ,1997, Madrid.
• DE SALAS, Alfonso. La guerra civil española mes a mes. Unidad Editorial SA. 2005, Madrid.
  
• NIN, Andreu, La revolución española. Ed. Fontamara, 1978, Barcelona.
• PAYNE, Stanley. La guerra civil. Ed. Temas de hoy SA. 1996, Madrid.
  

VESTIMENTA MILITAR*

GENERALITATS

Històricament els uniformes han servit per distingir un grup determinat de persones de la resta de la població. Els exemples els trobem arreu: alumnes d’escoles, boy scouts, monjos, repartidors de butà, personal de seguretat,... tots ells vesteixen robes que els identifiquen com a membres d’un grup, companyia, professió, etc...

Altres col·lectius demostren la seva pertinença a una mateixa comunitat d’interessos de manera més discreta, amb emblemes, símbols o “pins”; però amb la mateixa idea d’imatge diferencial i molt sovint motiu d’orgull en lluir-ho.

Amb els exèrcits d’ahir i d’avui, passa el mateix; l’uniforme militar és el seu distintiu específic. La paraula uniforme ve de “una” i “forma” que ja per sí sola és prou significativa: qui el vesteix, porta una roba d’un determinat teixit, amb un particular disseny, color, i insígnies, que l’assenyala com a membre d’un col·lectiu que pertany a les forces armades d’un Estat.

L’uniforme porta implícites les idees d’ordre i disciplina que es manifesten a través de la jerarquització evidenciada pels símbols i emblemes dels diferents rangs. Genera també respecte envers qui el porta i és motiu de satisfacció en ser portat. Entre els qui el vesteixen ajuda a crear un “esprit de corps” que facilita la seva identificació amb l’ideari existent i el fa sentir com a cosa de tots.


PERSPECTIVA HISTÒRICA

Els primers guerrers, des dels sumeris al segle tercer aC, es dotaren sobre tot de peces de protecció com escuts, cascs, i de peces de vestir com faldilles amb serrells i capes amb una certa pretensió d’exèrcit organitzat. Però fou Roma la mare dels exèrcits moderns, formant cossos d’exèrcits professionals vestint robes que els identificaven clarament com a membres d’aquelles tropes.

A l’Edat Mitjana però, el tipus de combat portà poca diferenciació en la vestimenta (armadura) dels grups armats. Per aquest motiu i amb la intenció de no confondre’s amb l’enemic, els combatents portaven cosits o adossats emblemes o símbols que els identificaven. Pensem per exemple amb els creuats, o amb els soldats suissos que es distingien amb una creu blanca.

A partir dels segles XVI i XVII, la evolució de l’armament implicà la desaparició de les armadures, però al mateix temps aparegueren els uniformes com a element principal d’identificació en els camps de batalla. L’uniforme de cada exèrcit es distingia primer sobretot pel color i després per la forma. En les guerres de l’època, el color gris era el de les tropes franceses i el vermell de les angleses.Els uniformes evolucionaren encara més amb les guerres napoleòniques cercant fins i tot l’elegància i el “glamour” com queda reflectida en la indumentària dels Hússars.

Ja al segle XX, el més important no és diferensiar-se de l'enemic, si no precisament fer-se invisible en determinades circumstàncies i al mateix temps augmentar el grau de protecció contra tot tipus d’amenaces incloses les químiques i biològiques.


L’UNIFORME I EL DRET INTERNACIONAL

Un dels principis bàsics del dret humanitari internacional considera que hi ha d’haver una clara distinció entre els combatents i els civils amb la finalitat de no perjudicar aquests últims; això s’aconsegueix amb l’us de l’uniforme militar. Aquest principi fou explicitat per primer cop en l’article 48 del Protocol Addicional de les Convencions de Ginebra de 1949.

El personal sanitari i religiós, tot i poder anar uniformat, no te la consideració de combatent. Pel que fa referència a l’estatus dels presoners de guerra, l’article primer de les Regulacions de la Haia de 1907 diu:
“Les lleis, obligacions i drets de guerra s’aplicaran no només als cossos armats (exèrcits regulars) si no també a les milícies i cossos de voluntaris que compleixin les següents condicions:
1. Ser manats per una persona responsable dels seus subordinats
2. Portar un emblema distintiu visible de lluny
3. Dur armes de forma evident
4. Comportar-se segons les lleis i costums de la guerra

Tenint en compte que els soldats no sempre podrien vestir uniforme, però havien de tenir altres mitjans d’identificació, sobre tot durant el combat, el requeriment de vestir uniforme fou substituït pel punt segon.

*Resum de l'article de PFANNER, Toni. "Military uniforms and the law of war", IRRC (International Review of the Red Cross), March 2004, Vol. 86, Nº 853